L'autor reflexiona sobre el valor que la societat dóna a l’èxit i al fracàs, i utilitza el fenomen del rècord com a exemple de la caducitat i una nova manera de superació.A Superlative Praxis, Oriol Vilanova incideix en la idea que tots som potencials conqueridors d’un rècord i de la fama efímera.
Vilanova ha recopilat els 55 volums del llibre Guinness dels rècords mundials, que es publiquen des l’any 1955. L’edició d’aquests exemplars permet veure l'evolució del fenomen, des d'uns primers números en què el més important eren les dades, a les impactants portades psicodèliques dels últims anys. Altres elements formals distribuïts en l’espai d’exposició i que aporten una mirada transversal a l’èxit a partir del llenguatge artístic, són una petita mostra d’antigues postals del segle XIX en les quals s’exhibien rareses i casos extraordinaris, la reescriptura, en superlatiu, del llibre La risa de Henri Bergson, i un text del crític d’art Thomas Boutoux escrit per a l’ocasió.
La exposició en sí, la veritat es que no m'ha cridat l'atenció, sincerament le trobat massa buida.
Al principi n la entens gaire, però una vegada te la expliquen, li trobes el sentit i et quedes amb ganes de més.
"Si algú corre una distància en 2’2 segons, significa això que el següent podrà fer-ho en 2’1 i 2’0 i 1’9, i així en endavant fins que pugui fer-ho en 0’0?"
No hay comentarios:
Publicar un comentario